
Fabio Wolf
Marta Marangoni
La torre di Pisa: e se avesse ragione lei? Propi in sti dì de ottober del 2003 el ne saludava vun di ultim
milaneson de la cittaa del dopoguerra che el g’ha avuu on enòrme influenza sora i artist come Jannacci, Gaber,
Pozzetto: el Walter Valdi. L’era nassuu a Cavenagh, in de la cà pussè antica del paes: el sescentesch Palazz
Rasini. De fioeu el trasloca cont la famiglia a Milan in vial Monza. El sò papà l’era on famos avvocat e inscì
anca luu el se mett su la toga. Ma in di ann ‘50 el se iscriv a la scola de mimo del Piccol Teater e el comincia a
dagh denter. L’è lì che el cambia el sò nòmm de Pinetti in Valdi, perché el voeureva minga mesc’ià el mestée cont el cabaret. El Strehler le ciappa in del sò “Falstaff” per fà la part de l’ost. In del ‘63 el riva al Derby Club, indove el diventa maester de stil e comicità per 25 ann. L’è staa autor de canzon come “Il palo de la banda de l’Ortiga”, “Però, però, però”, “La busa noeuva” che te
podet no desmentegà. L’ha scrivuu monologh che hinn diventà tradizion, come “Eppur mi disi” o “Ringhera” e
financa canzonett per fiolitt come “Il caffè della Peppina”. L’ha recitaa al cinema cont el Olmi, el Lizzani, el Nichetti. Cont el sò umor cinich e surreal, l’ha faa rid a creppapanscia ma anca pensagh su tutt el nost Milan.
Famosa l’è la soa fras: “Io del giornale leggo sempre i necrologi e il cinema. Se è morto qualcuno che conosco,
vado al funerale. Se no vado al cinema”