L’è rivà el Barbapedana

Il primo quotidiano che parla in dialetto. Ogni settimana lo sguardo affilato in decenni di satira di Roberto Brivio illuminerà angoli della Grande Milano di oggi

Il cantastorie

Il cantastorie

Milano, 14 agosto 2018 -

Ogni settimana lo sguardo di Roberto Brivio affilato in decenni di satira, esercitata come attore, scrittore e chansonnier, illuminerà angoli della Grande Milano di oggi: i suoi vizi, le sue virtù e soprattutto la sua gente, da raccontare con irriverenza e tenerezza, come sa fare lui. E in lingua madre: il dialetto milanese.

Me capita sott man on liber che gh’hoo in libreria de quand gh’avevi desdott ann. L’hoo comprà in ona bancarella che la stava in piazza Cavour e che la vendeva volumm a prezzi strasciaa. Titol? Lo Spirito Meneghino attraverso i tempi. Scritt da Francesco Cazzamini Mussi. Ed. Ceschina 1950. Gh’hoo no intenzion de tiragh foeura notizi ma de ricordà certi story, che fan part de la tradizion teatral de Milan, che dimostren el spirit di milanes, quel che el titol del liber ciama Spirito Meneghino. Pensa che mi e cuntava Aldo Allegranza, attor provetto de la compagnia del Teater Milanes, prima ancamò che le ciappass in man el Mazzarella; amant, se dis, de la Borboni, scritturà in ona compagnia de spettacol per sbarbaa in doa mi s’eri oltre che attor ai primm armi, dopo l’Accademia, anca l’ufficio stampa, l’Allegranza l’era on maester, vun de quei che bastava vardai per imparà. La compagnia la faseva “Cenerentola” di Benavente, de mattina. L’Allegranza, truccaa da pader del Principe (quel de la scarpetta), intant che dal loggion i student faseven casin, depoeu avè dit cont sussiego ai alter attor “Forza che li facciamo stare zitti”, l’entra in scena cont on piglio minga tropp mas’c, e con el baston pontaa vers la galleria el vosa “…ma insomma… taccia la plebaglia… davanti a un re…” Ona vòs ghe rispond cont la stessa intonazion “… maliarda!…” Ridada e grand applauso del pubblich. El comich per salvà la situazion, col so’ vestì de Rigoletto e salta in proscenio e pariment el vosa “ Il teatro lo fa il pubblico” e subit la stessa vòs de prima “ e allora vai via che siamo meglio noi”. El direttor de scena l’ha tirà el sipari per derbill quand el pubblic, minga content de tornà a scola’ col risch de sottostà a ona quai interrogazion, piccand i pè sul paviment l’ha dit per ona vintena de volt “An-cora… an-co-ra…” El direttor de scena l’ordina de derbì el sipari. Al center del palchscenich gh’hinn i do’ sorellaster de Cenerentola. Voeuna la cjama la mama e cont in man on “neo”, la vosa (per sovrastà el rumor di student pront a da’ on’ altra stoccada) “… mamma, dove lo metto… dove lo metto…” Lassi immaginà la risposta del solit umorista in mezz al pubblich. Stavolta oltre ai applausi e ai ridad gh’è stada ona ripetizion per on minutt bon, come on eco, de la parola in question. E a proposit de paroll. El pubblic l’è spietaa, spietato.

A on match de boxe, al Palalido, gran tension. Vòs in altoparlant che la presenta vun a vun i pugili. Ultim l’arbitro che el monta in sul ring tutt vestii de bianc. In del silenzi de l’entrada, ona vos la riva dall’alt: Gelatiii. I duu boxeur hann minga combattù on match ma ona vaccada cont la gent che la segutava a rid e a vosà gelati. Anca el Manzoni de via Manzoni el gh’ha la soa storia. Semm nel 1955 o giò de lì. I compagnii drammatich giren ancamò cont duu o trii commedi. On attor, ona sera, el se ricordava no se dì, e in sala se sentiva el suggeritor in busa. L’attor el sudava frecc e se sbassava vers el rammentator per sentì mej la battuda. Ona vos da la platea : “Studia la part, asnòn!” Semper a Milan al vecc Olimpia rappresentazion de ona commedia de Giacosa. L’era squas la fin del primm temp e el venditor de bibit e gelati l’era giamò al bord de la sala per vend, in des minuder de intervall, pussè ch’el podeva de la soa cassetta. L’attor el alza i brasc al ciel vosand come on disperà: “Chi salverà mia figlia? Chi salverà mia figlia?” e vun del pubblic “ Quell de la birra, scior! Quell de la birra!” E a proposit de birra che l’è la protagonista de on certo tipo de spirit meneghin me vegn in ment el risott che per numm attor-cabarettist-cantant-autor l’è minga quell giald a la milanesa, cont i codeghinn a la monzesa, cont i magioster a la disperada. El risott l’è on insema de canzonett popolar ligà da la musica. De drè ai strofett gh’è semper ona storia che mi sont andà a cercà.

El Locatelli, direttor artistich de “Lo spirit de Milan” on local denter la vegia fabbrica di fradel Livellara, in via Bovisasca al 52, el me voeur a fa’ spettacol semper a metà Agost. El local el derba l’attività dopo on quai dì de ferma e mi sont de corvèe. Stavolta però ghe voo fort di me articol in milanes, pussè de dusent, che hann parlà de tutt e de tucc e seguten a fall cont la gioia di lettor ch’hinn semper in aument. Inutil dì che l’è on local “Inn” anche se l’è on po’ foeura man. Se mangia, se bev, se balla el suing, passen cantanti e attor e ghe’ anca el cabaret. Mi? Mi sont vun de mezz. Voo al Giovedì, sul palch scenic all’avert e se el pioeuv al covert, nel dì dedicaa al personagg. Quest’ann insema a Grazia Maria Raimondi e accompagnaa dal Sergio Ferrari all’accordèon, che peu l’è la fisa, tant che lù, quand sona el ciamen no Ferrari ma Sergio Fisa, saroo pront per cantà i risott d’osteria, per raffrontà i duu spirit (El Meneghin e quell “de Milan”) cantà i canzon de I Gufi a richiesta e fa’ sentì al pubblic storiell pien de comicità, aneddoti, e tutt quell che m’è capitaa da l’ultima volta che hoo fa serada lì a la Bovisa, anzi, a la Bovisasca, on rion che Università, Telelombardia e local al post de la fabbrica hann faa noeuv e pien de promess.

De solit el pubblic ghe da’ minga pes ma la mia intenzion l’è quella de fa’ capì la filastrocca, da doa la vegn e perché l’è cantada. Ciappom vuna a cas “Pin, Pin/ Cavallin/ pan poss/ pan fresch/ ten ti quell/ damm a mi quest”. A gh’è ona quaj version che al post del pan ghe mett l’acqua: “acqua calda/ acqua freggia”. La Filastrocca la se tacca a la storia de la “Matta Biraga”, on liber de Meravigli editor e anca se el sfond l’è tragich la canzon l’è propri per i fioeu. Del rest se ghe se dà de legg “I viaggi di Gulliver” de J. Swift, ona satira terribil dell’umanità, se po’ insegnagh ona canzonetta originada da ona storia. El Ducaa de Milan l’era sotta ona lotta tra Carlo V e Francesco I, finida cont la sconfitta de Francesco I a Pavia. On Gonzaga, minister del re de Spagna, l’aveva disonorà Linda Biraga. Per vendicà l’oltragg el marì, juttaa da soldà frances, l’assalta el castel de Porta Giovia. La ghe va’ minga ben e el dev scappà a Venezia. La Biraga, vegnuda a savell, la da’ foeura de co’ e la riess a guarì domà per i cur de on certo dott Giuseppe Cavalli. Dal so’ nomm el famos Pin Pin Cavallin. E devi dì che gh’è sta’ mej la version cont l’acqua calda e l’acqua fregia. La rappresenta senz’alter i cur che el ghe faseva a la poera Matta. Quel del sedes el sarà minga on spettacol faa domà cont i storj che hann originaa i filastrocch di fioeu! ghe sarà anca de ridd. Insomma cantaa e recitaa second el pubblic che ghe sarà. El bell del Cabaret l’è propri quest chi: adeguass a la gent che frequenta el local. E quei che riven a el “Spirit de Milan” hinn a la ricerca del ver spirit che l’è anca nel mangià e nel bev (roba genuina, portada a la bona, e sora tutt in on ambient colorà come la carta di tovaj, come la gent che la se troeuva in on ambient squas de famiglia).

Se ghe riessi faroo el gioeugh del sgiaff del solda’. L’homm o la dona se metten cont la s’cena davanti a set o vott amis, la man destra o sinistra de drè a la spalla, poggiada a la scapola, l’altra missa su la faccia a scond la visual, vun el tira ona sgiaffa potenta, da fa’ mal, e peu tutti col dit puntaa fan finta de vess el sgiaffador, el colpevol. E sgiafatt el fa’ i so’ considerazione e indica vun tra i tanti. Se l’indovina l’è liber e va sotta el tirador scovert, se l’indovina no el torna sotta cont la speranza de ricev ona sgiaffa pussè umana. El gioeugh el se ciama in Lombardia “Sguralatazza” e la filastrocca l’è questa “Sguralatazza/sgurela ti/dagh on pugn/và via de lì”” Disevi che el Luca Locatelli l’è l’anima del local. L’è minga ona bagola. L’anima per vess tal la dev avè ona presenza continua. La dev cognoss Tizio, Caio, Sempronio. La dev fass desiderà in mezz ai compagnii, la dev segutà a passà da on tavol a l’alter, sol sorris, fa’ l’amisona, sta’ cont tucc. Semper l’anima la dev pirlà, dagh a tra’ a tucc e se on quaivun la voeur per bev insema, la dev vess pronta a fall, magara on sors, nanca tutt el biccer, on gott, ona gotta. L’anima l’è de tucc. E mi me par che el Locatelli el sia l’anima adatta. So’ no se senza de lu el local gh’avaria el nomm che el s’è daa. E allora, vist che el m’ha vorsù propri el dì dopo ferragost, mi ghe farò el regal de fa’ cantà la gent con mi, i filastrocch. Quej che cantava el Barbapedana “ De piscinin che l’era/el ballava volentera/el ballava su on quattrin/ tant che l’era piscinin”.

El barbapedana cantastori milanes. De lu se diseva: “Barbapedana el gh’aveva on gilè/curt davanti e cont via el dedre” E “Ara bell’Ara/Discesa Cornara/dell’or e del fin/ del cont Marin/ strapazza bordocch/ dent e foeura trii pitocch/ trii pessit e ona mazzoeura/ quest l’è dent e quest l’è foeura?” On’altra volta. Basta savè che el Porta l’ha miss ‘sta filastrocca all’inizi del settim cant de la Divina Commedia, al post de “Pape Satan, pape Satan aleppe”. brivio.roberto@yahoo.it

è arrivato su WhatsApp

Per ricevere le notizie selezionate dalla redazione in modo semplice e sicuro